La importància del vincle entre pares i fills

Carmen Peiró Canals. Psicòloga infantil i juvenil a l’Institut Psicològic Arrels.

infant, newborn, love

father's day, love, family

La forma en què pares i fills construeixen la seva relació des de l’inici influeix en el desenvolupament de l’infant, sobretot en el pla de la identitat personal i relacional. La manera en la qual s’estableix el llaç afectiu amb els fills generarà un vincle emocional concret amb ells. Aquest vincle donarà lloc al fet que el nen creï un model mental de relació específic que actuarà com a guia per a establir un altre tipus de relacions socials.

Aquest llaç afectiu, és el que Bowlby el 1969 va desenvolupar en la teoria de l’aferrament, en la qual defensava que hi ha un vincle afectiu dels fills amb els seus cuidadors principals. Aquest vincle està marcat per una conducta d’esforç en la qual el nen intenta mantenir la proximitat amb ells i el contacte sensorial, així com per l’exploració del món a través de la relació amb ells i l’ansietat que es produeix al separar-se l’infant dels seus cuidadors. La figura d’aferrament s’estableix, així com la seva base de seguretat, buscant el seu suport emocional en ella en cas de sentir amenaçat.

L’aferrament és una relació necessària per a formar la identitat de l’infant i influirà en la forma en què es valori a si mateix i als altres. L’aferrament neix durant els primers anys de vida i es desenvolupa a través de la forma en què respon la figura d’aferrament davant les demandes de l’infant, així com del temps que passa des que es produeix la demanda fins que finalment respon davant d’ella. Si la resposta és càlida i immediata, pròxima a l’infant, afavorint a més el contacte sensorial amb ell, s’aconsegueix establir un vincle segur.

L’establiment d’un vincle segur és especialment rellevant per a la formació de noves relacions en l’adolescència i en l’adultesa, tot i que s’acabarà de determinar mitjançant les nostres experiències personals. Els infants amb un aferrament segur tenen més probabilitats d’establir relacions positives amb els altres marcades per la confiança, la seguretat i l’empatia, així com de desenvolupar estratègies emocionals adequades.

No obstant això, si el nen no se sent segur respecte al seu principal cuidador, podem trobar-nos dos tipus d’aferrament que poden arribar a afavorir la inseguretat de les relacions futures, tot i que amb diferents matisos: es tracta de la inclinació ansiosa-ambivalent i l’insegura-evitativa.

Si els pares no solen estar disponibles i no responen davant les demandes de l’infant, aquest tendirà a evitar o a ignorar-los, desenvolupant l’aferrament evitatiu. Es centrarà més en el joc que en interactuar amb ells. Es mostrarà com un nen autònom, independent i amb una falsa seguretat que el portarà a contenir expressions com la tristesa o l’enuig, podent esclatar de manera impredictible. Sol passar quan hi ha una cura distant escrea un conflicte en el nen ja que no se li dóna validesa al seu afecte ni se l’ajuda a resoldre aquest conflicte.

Por el contrario, si los padres impiden que el niño sea autónomo y explore el mundo a través de ellos, mostrándose inseguros en su cuidado, habrá reacciones emocionales que bucarán la atención constante de los padres. Habrá una dependencia excesiva hacia ellos y el niño responderá de forma inmadura.  Cuando la figura de apego se aleje, el niño se mostrará inquieto, pero cuando vuelva, aunque parezca que se muestre próximo a ella, podrán llegar a no querer el contacto físico ya que se sentirán molestos porque se haya ido.

Per contra, si els pares impedeixen que el nen sigui autònom i explori el món a través d’ells, mostrant-se insegurs en la seva cura, hi haurà reaccions emocionals que cercaran l’atenció constant dels pares. Hi haurà una dependència excessiva cap a ells i el nen respondrà de forma immadura. Quan la figura d’afecció s’allunyi, el nen es mostrarà inquiet, però quan torni, encara que sembli que es mostri pròxim a ella, podran arribar a no voler el contacte físic ja que es sentiran molestos perquè hagi marxat.

Si els nens que han desenvolupat aquests tipus d’afecció amb les principals figures familiars recreen i reafirmen aquest afecció amb altres relacions externes, els patrons de relació passaran per crear relacions marcades per una excessiva dependència, en el cas de l’afecció ansiós, o per la fredor i una excessiva autonomia, en el cas de l’afecció evitatiu.

En el cas de l’aferrament evitatiu, les relacions tendiran a ser fugisseres en la intimitat, es sentiran incòmodes amb elles i evitaran dependre de ningú. El fet d’haver rebut durant la infància el missatge de que les necessitats pròpies no compten, afavoreix el rebuig i la fredor davant els altres, ja que hauran après a no confiar en ningú i a que el que ells volen no importa.

En el caso del apego ansioso, las relaciones estarán marcadas por una dependencia excesiva y por el miedo al abandono, buscando una intimidad extrema con los otros. Las relaciones se suelen caracterizar por lo celoso y lo obsesivo, ya que en la infancia el mensaje recibido ha sido que los padres eran injustos porque las necesidades no contaban siempre de la misma manera. Como las necesidades contaban unas veces sí, y otras no, han aprendido que al exagerarlas siempre se cubren, con lo que necesitan reasegurarse constantemente de que tienen la validación por parte del otro.

En el cas de l’aferrament ansiós, les relacions estaran marcades per una dependència excessiva i per la por a l’abandonament, buscant una intimitat extrema amb els altres. Les relacions se solen caracteritzar pels gelós i l’obssessió, ja que en la infància el missatge rebut ha estat que els pares eren injustos perquè les necessitats no comptaven sempre de la mateixa manera. Com les necessitats comptaven unes vegades sí, i altres no, han après que es cobreixen quan les exageren.

Per tant, la manera en què els pares estableixen la relació amb els fills des que neixen, contribueix a que puguin arribar a desenvolupar un autoconcepte positiu. Però no només això, sinó que també influirà en el concepte que desenvolupin tant dels altres, com de la parella en l’adultesa.

Si es desenvolupa un vincle segur en la infància, l’autoconcepte tendirà a estar marcat per la seguretat i la confiança. A més, desenvoluparan estratègies emocionals adequades, empatia i tindran més facilitats a l’hora de relacionar-se amb els altres. Pel que fa al concepte de la parella, tindran més probabilitats de sentir-se còmodes en les relacions i seran capaços de confiar en els altres, mostrant-se confiats en elles.

De tot això rau la importància de crear un vincle afectiu amb el nen que els transmeti seguretat. Si se’ls mostra calidesa, que les seves demandes importen i hi ha proximitat amb ells, aprendran a tenir confiança en si mateixos. Aprendran a explorar el món per si sols de forma autònoma, i a demanar ajuda quan la necessitin ja que seran capaços de confiar en els altres. Per a això, serà important transmetre’ls diàriament que les seves necessitats són importants, que estem disponibles per atendre-les i que no se’ls abandonarà quan més ho necessitin.

Referències bibliogràfiques

Arranz, E. (1998). Modelos de desarrollo psicológico humano. Psicología evolutiva contemporánea: etología. País Vasco: Servicio editorial de la Universidad del País Vasco.

Bowlby, J. (1969). Attachment and loss (Vol. 1). Londres: Hogarth Press.

Bowlby, J. (1976). El vínculo afectivo. Buenos aires: Paidós.

Kagan, J. (1984). El niño de hoy, desarrollo humano y familia. España: Espasa.

Scroll to Top