ABRIK, el projecte que acompanya

Vilanova i la Geltrú, 1 de juliol de 2022

Anais Castro, psicòloga de l’Institut Psicològic Arrels

El projecte ABRIK és un programa d’intervenció psicològica dirigit des del 2021 per l’Institut Psicològic Arrels i desenvolupat a l’Ajuntament de Cubelles des de l’any 2019 dintre del programa d’atenció a nenes i nens víctimes de violència masclista promogut per la Regidoria d’Igualtat.

El programa, a banda de l’atenció i acompanyament psicològic a aquestes nenes i nens i les seves mares, organitza altres activitats per treballar la prevenció de conductes violentes i contribuir a assolir un entorn lliure de violència educant en la gestió emocional saludable.

L’institut, a través de les seves professionals Anais Castro, Miriam Morales i Sandra López, ha col·laborat un any més en el desenvolupament d’aquest projecte realitzant intervenció psicològica amb les nenes i nens, així com acompanyant a les seves mares en el desenvolupament d’un rol marental més funcional. 

Una novetat d’aquest any han estat els grups de gestió emocional a través dels quals hem acompanyat a les nenes i nens en el desenvolupament d’estratègies de regulació emocional, les seves habilitats socials i comunicatives i la resolució de conflictes.

Miriam Morales, psicòloga de l’Institut Psicològic Arrels
Sandra López, Psicòloga de l’Institut Psicològic Arrels

Durant tot el mes de juliol continuarem treballant per desenvolupar noves accions amb l’objectiu d’ampliar la incidència comunitària d’aquest programa de cara a la propera temporada.

Si voleu conèixer una mica més aquest projecte us adjuntem l’enllaç l’entrevista que el canal Blau va fer a les professionals d’Arrels en el marc d’aquest projecte comunitari:

https://canalblau.alacarta.cat/garraf-noticies/noticia/programa-de-recuperacio-psicologica-per-a-infants-i-adolescents-de-cubelles-que-han-viscut-en-entorns-de-violencia-de-genere

Grups de Gestió Emocional

Vilanova i la Geltrú, 1 de març de 2022

La Sandra López, psicòloga del centre, col·labora des del 2021 amb el SIAD GARRAF (Consell Comarcal del Garraf) en un projecte d’atenció a menors en situació de violència.

Aquest programa, engloba accions d’intervenció psicològica i també accions de prevenció de les conductes violentes.

Si voleu escoltar la tasca que fan al GRUP DE GESTIÓ EMOCIONAL al municipi  d’Olivella, aquí ho podeu veure:  

https://canalblau.alacarta.cat/fetamida/tall/taller-de-suport-emocional-per-a-infants

La caixa tritura-pors

La por és una de les emocions adaptatives amb més valor per a les persones. Ens ajuda a prevenir possibles perills i a preparar-nos per a situacions conflictives o difícils.

Durant el desenvolupament les pors van canviant, passant per diferents etapes. És freqüent que els més petits presentin dificultats per dormir sols a causa de pors que són normatives per a la seva edat, pors que aniran disminuint a mesura que vagin passant els anys.

És important que per molt irracional que ens sembli respectem i acceptem les seves pors sense treure-li importància i que els puguem acompanyar oferint-seguretat .

No hem criticar-los o ridiculitzar per les seves pors, ni exposar-los directament als seus temors, l’acostament gradual en la nostra companyia els farà sentir-se més segurs i capaços.

El reforç positiu, reconeixent els seus èxits, i el modelatge, mostrant-li com ens exposem a les seves pors sense que res passi, són grans aliats per a la seva superació.

Una activitat que podem realitzar amb ells per ajudar-los a disminuir aquesta por és: la caixa tritura-pors.

La caixa tritura-pors permet construir un invent capaç de fer desaparèixer les seves angoixes i pensaments negatius.

Construir-la al teu costat li servirà per a sentir-se acompanyat i recolzat per tu, li donarà seguretat i enfortirà la seva confiança en sí mateix.

Per a construir aquesta caixa podeu seguir els següents passos:

– Busca una caixa de mida mitjana (tipus capsa de sabates) i la folreu amb el paper quela teva filla o el teu fill triïn. Decora amb símbols, escriu el seu nom (fent al·lusió a la seva funció: caixa menja-pors o trituradora de pors) i explica-li que aquesta caixa es «menjarà» la por que sent i la farà desaparèixer.

– Digues-li que imagini a aquest monstre que li fa tanta por (o qualsevol cosa que l’hi produeixi) i el dibuixi. Un cop dibuixat demana-li que faci amb aquest “monstre” el que vulgui fer per espantar-lo: ratllar a sobre, trencar-lo a trossets, trepitjar-lo, arrugar-lo, etc. Al mateix temps que li dieu frases com “ves-te’n d’aquí” “no em fas por” “no vull que m’espantis més”.

– Fiqueu els trossos de paper a la caixa mentre li dieu: “A poc a poc aquesta caixa triturarà al monstre i el farà desaparèixer, veuràs”. Aneu revisant el contingut de la caixa fins que la teva filla o fill vegi com a poc a poc els papers van desapareixent (després d’haver anat traient els trossos sense que us vegin) fins que els hi pugueu dir: “Veus, ja no queda res del monstre. Ara podràs dormir tranquil.la i tenir bonics somnis “

Què és la dislèxia?

Meritxell Gargallo Rovira. Logopeda a l’Institut Psicològic Arrels

Què és la dislèxia?

La dislèxia és una condició que perjudica l’adquisició d’aprenentatges ja que afecta les habilitats necessàries per a l’adequat desenvolupament de la lectura i l’escriptura.

Les persones amb dislèxia es caracteritzen per tenir una intel·ligència mitjana o normal, oportunitats socioculturals d’aprenentatge i no tenir dificultats físiques (visuals o auditives) que puguin ocasionar problemes lectors.

Les dificultats lectores que presenten les persones amb dislèxia es manifesten per dèficits en l’adquisició de la lectura i en la lectura fluïda de paraules i textos però també afecta l’acompliment en altres tasques vinculades amb la lectura, com pot ser la comprensió lectora, l’adquisició de vocabulari, l’ortografia o els aprenentatges que impliquen l’ús de la memòria verbal com recordar els noms de les lletres, els mesos de l’any o les taules de multiplicar.

Característiques de la dislèxia

La dislèxia és una condició d’origen neurobiològic que pot ser detectada en edat primerenca per característiques particulars que apareixen en proves específiques.

Les nenes i nens en etapa escolar es mostren més exposats a la dificultat, però això no vol dir que desaparegui passada aquesta etapa.

Les seves principals característiques són:

  • Les nenes i nens amb dislèxia generalment mostren dificultats en el llenguatge, així com en les funcions executives (atenció, organització i planificació).
  • No és sinònim de dèficit intel·lectual.
  • La seva prevalença dins les aules és d’un 10%.
  • Segons alguns estudis, s’observa un component genètic. És a dir, fills de pares amb dislèxia tenen un risc més alt de presentar el trastorn.
  • És un trastorn que persisteix en el temps. La seva evolució dependrà de la precocitat de la diagnosi i de el tractament i les adaptacions que es duguin a terme a l’escola i a casa.

La dislèxia no és una malaltia

No entenem la dislèxia com una “malaltia” sinó com una “condició”. En les persones amb dislèxia, tal com mostren els estudis de neuroimatge, el desenvolupament cerebral té unes característiques diferents al desenvolupament que té en la persona sense dislèxia.

Les zones cerebrals que s’activen davant l’acte lector són diferents en unes i altres persones, condició que implica que algunes tasques resultin més o menys complexes de realitzar.

El fet que l’ensenyament formal estigui basat en el procés lectoescriptor per a l’adquisició d’aprenentatges dificulta a la persona amb dislèxia seu desenvolupament escolar, afectant la seva qualitat de vida i també al seu nivell d’aprenentatge.

D’altra banda, hi ha estudis que demostren que en molts casos les persones amb dislèxia tenen avantatge en tasques que impliquen percepció visioespacial, habilitat constructiva o pensament creatiu.

Alguns signes d’alerta segons l’edat

Donada la importància de la detecció precoç a continuació us deixem alguns signes d’alerta que us ajudaran a identificar una possible dislèxia en els més petits:

CICLESENYAL D’ALERTA
FINALS DEL CICLE INFANTIL (5 ANYS)  • Antecedents familiars que hagin mostrat dificultats en la lectura i escriptura. • Dificultats per detectar el so d’inici o final d’una paraula. • Mostra problemes per compondre paraules de 2 a 4 sons. • Poca fluïdesa en el llenguatge expressiu.
CICLE INICIAL (6-7 ANYS)• Hi ha diferència entre les habilitats cognitives i el rendiment en els aprenentatges. • Té dificultats a l’hora de manipular i utilitzar els sons i associar-los a grafies. • Realitza molts errors a l’hora de llegir i d’escriure, sobretot deixar-se lletres (omissions), afegir quan no toca (addicions) o substitucions. • La seva lectura pot ser molt lenta • Té dificultats per lletrejar les paraules.
CICLE MITJÀ (8-9 ANYS)• Mostra dificultats en la comprensió lectora. • Apareixen problemes en l’aprenentatge de conceptes matemàtics com les taules de multiplicar, problemes matemàtics, seqüències … • Hi ha diferència entre la capacitat oral i l’expressió escrita. • Mostra molts errors ortogràfics, tant en ortografia natural com arbitrària. • Té un ritme de lectura baix en comparació amb els nens de la seva edat.
CICLE SUPERIOR (10-12 ANYS)• Li costa ordenar la informació cronològicament. • No ha acabat d’aconseguir regles bàsiques de l’ortografia arbitrària. • Comet molts errors en la mecànica lectora i en l’escriptura. • Li costa estructurar les idees en un text escrit.

Com podem ajudar a un nen amb dislèxia?

La intervenció amb un nen amb dislèxia, o que presenti qualsevol altra dificultat dins o fora de l’aula ha de ser primerenca i multidisciplinar.

Un cop realitzat el diagnòstic per un equip professional i multidisciplinari especialitzat, s’establirà un pla de treball basat en les dificultats de cada nen / a però també en les seves habilitats per establir una intervenció que impliqui tant a la família, l’escola i tots els professionals implicats, així com a la nena o el nen mateix ja que és essencial que ells mateixos comprenguin les seves dificultats però també siguin conscients de les seves fortaleses perquè emocionalment puguin gestionar de manera més adequada les situacions quotidianes.

A nivell familiar hem d’implicar i donar poder a la família, sobretot fent-la conscient de les dificultats i les habilitats de el nen / a i establint eines o dinàmiques que facilitin la motivació per a la lectura i l’escriptura a casa.

En l’àmbit escolar serà necessari treballar coordinadament i especificar les adaptacions en la metodologia que siguin necessàries en activitats dins de l’aula. És important treballar de forma coordinada per gestionar les diverses situacions en què poden mostrar dificultats respecte als seus iguals.

Si tens dubtes, o voleu consultar-nos algun aspecte relacionat amb aquest article pots contactar amb nosaltres a info@arrelspsicologia.com

La importància del vincle entre pares i fills

Carmen Peiró Canals. Psicòloga infantil i juvenil a l’Institut Psicològic Arrels.

infant, newborn, love

father's day, love, family

La forma en què pares i fills construeixen la seva relació des de l’inici influeix en el desenvolupament de l’infant, sobretot en el pla de la identitat personal i relacional. La manera en la qual s’estableix el llaç afectiu amb els fills generarà un vincle emocional concret amb ells. Aquest vincle donarà lloc al fet que el nen creï un model mental de relació específic que actuarà com a guia per a establir un altre tipus de relacions socials.

Aquest llaç afectiu, és el que Bowlby el 1969 va desenvolupar en la teoria de l’aferrament, en la qual defensava que hi ha un vincle afectiu dels fills amb els seus cuidadors principals. Aquest vincle està marcat per una conducta d’esforç en la qual el nen intenta mantenir la proximitat amb ells i el contacte sensorial, així com per l’exploració del món a través de la relació amb ells i l’ansietat que es produeix al separar-se l’infant dels seus cuidadors. La figura d’aferrament s’estableix, així com la seva base de seguretat, buscant el seu suport emocional en ella en cas de sentir amenaçat.

L’aferrament és una relació necessària per a formar la identitat de l’infant i influirà en la forma en què es valori a si mateix i als altres. L’aferrament neix durant els primers anys de vida i es desenvolupa a través de la forma en què respon la figura d’aferrament davant les demandes de l’infant, així com del temps que passa des que es produeix la demanda fins que finalment respon davant d’ella. Si la resposta és càlida i immediata, pròxima a l’infant, afavorint a més el contacte sensorial amb ell, s’aconsegueix establir un vincle segur.

L’establiment d’un vincle segur és especialment rellevant per a la formació de noves relacions en l’adolescència i en l’adultesa, tot i que s’acabarà de determinar mitjançant les nostres experiències personals. Els infants amb un aferrament segur tenen més probabilitats d’establir relacions positives amb els altres marcades per la confiança, la seguretat i l’empatia, així com de desenvolupar estratègies emocionals adequades.

No obstant això, si el nen no se sent segur respecte al seu principal cuidador, podem trobar-nos dos tipus d’aferrament que poden arribar a afavorir la inseguretat de les relacions futures, tot i que amb diferents matisos: es tracta de la inclinació ansiosa-ambivalent i l’insegura-evitativa.

Si els pares no solen estar disponibles i no responen davant les demandes de l’infant, aquest tendirà a evitar o a ignorar-los, desenvolupant l’aferrament evitatiu. Es centrarà més en el joc que en interactuar amb ells. Es mostrarà com un nen autònom, independent i amb una falsa seguretat que el portarà a contenir expressions com la tristesa o l’enuig, podent esclatar de manera impredictible. Sol passar quan hi ha una cura distant escrea un conflicte en el nen ja que no se li dóna validesa al seu afecte ni se l’ajuda a resoldre aquest conflicte.

Por el contrario, si los padres impiden que el niño sea autónomo y explore el mundo a través de ellos, mostrándose inseguros en su cuidado, habrá reacciones emocionales que bucarán la atención constante de los padres. Habrá una dependencia excesiva hacia ellos y el niño responderá de forma inmadura.  Cuando la figura de apego se aleje, el niño se mostrará inquieto, pero cuando vuelva, aunque parezca que se muestre próximo a ella, podrán llegar a no querer el contacto físico ya que se sentirán molestos porque se haya ido.

Per contra, si els pares impedeixen que el nen sigui autònom i explori el món a través d’ells, mostrant-se insegurs en la seva cura, hi haurà reaccions emocionals que cercaran l’atenció constant dels pares. Hi haurà una dependència excessiva cap a ells i el nen respondrà de forma immadura. Quan la figura d’afecció s’allunyi, el nen es mostrarà inquiet, però quan torni, encara que sembli que es mostri pròxim a ella, podran arribar a no voler el contacte físic ja que es sentiran molestos perquè hagi marxat.

Si els nens que han desenvolupat aquests tipus d’afecció amb les principals figures familiars recreen i reafirmen aquest afecció amb altres relacions externes, els patrons de relació passaran per crear relacions marcades per una excessiva dependència, en el cas de l’afecció ansiós, o per la fredor i una excessiva autonomia, en el cas de l’afecció evitatiu.

En el cas de l’aferrament evitatiu, les relacions tendiran a ser fugisseres en la intimitat, es sentiran incòmodes amb elles i evitaran dependre de ningú. El fet d’haver rebut durant la infància el missatge de que les necessitats pròpies no compten, afavoreix el rebuig i la fredor davant els altres, ja que hauran après a no confiar en ningú i a que el que ells volen no importa.

En el caso del apego ansioso, las relaciones estarán marcadas por una dependencia excesiva y por el miedo al abandono, buscando una intimidad extrema con los otros. Las relaciones se suelen caracterizar por lo celoso y lo obsesivo, ya que en la infancia el mensaje recibido ha sido que los padres eran injustos porque las necesidades no contaban siempre de la misma manera. Como las necesidades contaban unas veces sí, y otras no, han aprendido que al exagerarlas siempre se cubren, con lo que necesitan reasegurarse constantemente de que tienen la validación por parte del otro.

En el cas de l’aferrament ansiós, les relacions estaran marcades per una dependència excessiva i per la por a l’abandonament, buscant una intimitat extrema amb els altres. Les relacions se solen caracteritzar pels gelós i l’obssessió, ja que en la infància el missatge rebut ha estat que els pares eren injustos perquè les necessitats no comptaven sempre de la mateixa manera. Com les necessitats comptaven unes vegades sí, i altres no, han après que es cobreixen quan les exageren.

Per tant, la manera en què els pares estableixen la relació amb els fills des que neixen, contribueix a que puguin arribar a desenvolupar un autoconcepte positiu. Però no només això, sinó que també influirà en el concepte que desenvolupin tant dels altres, com de la parella en l’adultesa.

Si es desenvolupa un vincle segur en la infància, l’autoconcepte tendirà a estar marcat per la seguretat i la confiança. A més, desenvoluparan estratègies emocionals adequades, empatia i tindran més facilitats a l’hora de relacionar-se amb els altres. Pel que fa al concepte de la parella, tindran més probabilitats de sentir-se còmodes en les relacions i seran capaços de confiar en els altres, mostrant-se confiats en elles.

De tot això rau la importància de crear un vincle afectiu amb el nen que els transmeti seguretat. Si se’ls mostra calidesa, que les seves demandes importen i hi ha proximitat amb ells, aprendran a tenir confiança en si mateixos. Aprendran a explorar el món per si sols de forma autònoma, i a demanar ajuda quan la necessitin ja que seran capaços de confiar en els altres. Per a això, serà important transmetre’ls diàriament que les seves necessitats són importants, que estem disponibles per atendre-les i que no se’ls abandonarà quan més ho necessitin.

Referències bibliogràfiques

Arranz, E. (1998). Modelos de desarrollo psicológico humano. Psicología evolutiva contemporánea: etología. País Vasco: Servicio editorial de la Universidad del País Vasco.

Bowlby, J. (1969). Attachment and loss (Vol. 1). Londres: Hogarth Press.

Bowlby, J. (1976). El vínculo afectivo. Buenos aires: Paidós.

Kagan, J. (1984). El niño de hoy, desarrollo humano y familia. España: Espasa.

Estic trist (i no m’agrada).

La passada setmana el meu fill em va dir:

— Mama, estic trist i no m’agrada. Les emocions són un fàstic.

El meu fill té aquesta edat en què les emocions es viuen amb intensitat però és cert (té raó!) que les nostres emocions es desbordin i ens portin a llocs en els quals no ens sentim segurs, no és agradable.

Això no vol dir que no tingui un sentit.

Les emocions ens permeten adaptar-nos. És per això que han sobreviscut a anys d’evolució a la nostra espècie. Sentir tristesa ens dóna informació sobre coses que necessitem saber.

Em mira intentant comprendre però als seus ulls es reflecteix el desconcert: — M’estàs dient que aquestes ganes de quedar-me en pijama tot el dia i no voler parlar amb ningú m’informen d’alguna cosa? Intentes dir-me que aquestes ganes de plorar són útils? O aquest nus a l’estómac? Aquestes ganes de fer-me un cabdell i sospirar em serveixen d’alguna cosa?

I … és clar! la tristesa implica tot això i no ens agrada. I també ens porta a l’apatia, a la falta de motivació, de vegades fins i tot al plor o a voler amagar el cap sota l’ala i tot això, no és agradable! Tot i que el fet de que no ens agradi sentir-nos així no vol dir que no tingui una utilitat.

La tristesa és l’emoció que acompanya les pèrdues significatives . Ens sentim tristos quan perdem algú important però també quan sentim que les coses canvien i ja no seran com fins aquell moment havien estat.

Ens entristeix la pèrdua d’una feina, una mudança, la ruptura d’una relació o una mala notícia sobre la nostra salut. Un accident, quan el nostre cos canvia i sentim que ja no serà com abans, la pèrdua de bellesa, o sentir que perdem llibertat o temps, també ens entristeix.

Però — Per a què necessito la tristesa, mama? En què m’ajuda sentir-me així?

La tristesa, sol ser una emoció incompresa. No la percebem com una aliada però la tristesa, si l’analitzem en profunditat, ens informa de què és el que estem necessitant i quines coses són bones per a nosaltres. La tristesa es postula com una de les emocions necessàries per transitar els canvis , ens obliga a passar més temps a soles amb nosaltres mateixos ia reflexionar sobre les nostres veritables necessitats.

Com la tristesa no és una emoció ben acollida, en general, hi ha poques situacions en què se’ns legitimi sentir-nos tristos. Se’ns permet estar tristos un temps davant d’una pèrdua important o una ruptura significativa, tot i així, el temps de llicència social per estar trist és curt. Normalment sentirem que no tenim permís per sentir-nos tristos qual cosa implicarà que la nostra tristesa es vagi acumulant sense permís per ser expressada i sentida.

La tristesa no ve a fer-te mal, ve a facilitar-te un espai per a tu.

La tristesa és com un riu. Si segueix el seu curs pot arribar a la mar però si construïm dics s’acabarà desbordant i arrasant tot al seu voltant. Quan sentim tristesa i no ens permetem donar-li el seu espai, aquesta tristesa es queda en nosaltres, no s’allibera. I amb el pas dels anys ens acaba passant factura.

— I llavors què faig? Plorar i ja està?

Plorar ens ajuda, és clar que sí! Potser també t’ajuda si em quedo aquí al teu costat mentre ho fas, en silenci, (sostenint el seu dolor) O, pots escriure una carta a la teva tristesa…

Scroll to Top